El cant a la riquesa i la varietat del paisatge valencià ha servit a la nostra tradició cultural per construir i promoure un seguit d’estereotips classistes que han perdurat en el temps camuflats de senyes d’identitat.

Aquesta imatge idealitzada contrasta avuí dia amb una realitat ben diferent. L’horta s’interposa, literal i figurativament, en el camí del nou desenvolupament. És doblement problemàtica perquè, literalment, s’ubica en l’àrea del creixement de les ciutats i, simbolicament, representa unes relacions socials agràries amb molt poc de valor per al nou regionalisme empresarial i polític.